Un plaer saber que t'ha agradat, que n'has gaudit. No he dormit massa, que diguem, escribint la crònica broquil·liana. I la tesi que s'endarrereix un dia més. I jo que emmalalteixo un dia més amb les teves paraules, les teves mirades. Però "lo" bo és que sóc plàcidament malalt, és a dir, que, per sort o per desgràcia, encara no hi he caigut de quatre potes, i no sé si esperar no caure-hi o esperar caure-hi, perquè no sé què pot ser pitjor. Ara bé, esperi el que esperi, sé que no depen de mí.
Tot i haver escrit algun vers ja, penso que encara estic a temps de "salvar-me". I faig el què puc. M'amago entre els braços d'algú altre. Faig veure que escric la tesi. Escolto música llunyana. Viatjo de casa meva al bar de la estació i torno a viatjar-hi. Bec. I, malauradament, i com cantava Jeff Buckley "I drink much more than I ought to drink, because it brings me back you".
No sé si és l'admiració que dius sentir per mi, la teva mirada, o la teva menuda manera de fer-me sentir viu. Però m'atraus. I no hi ha volta de full. I m'atrauen tantes coses, que de vegades m'espanto i perdo el son, i llavors he de fer quelcom per recuperar-me, com seguir escrivint. Un solo de Coltrane, qualsevol, la guitarra del Niño Josele interpretant Peace Piece de Bill Evans, el riure del Gerard (el petit, el de la Mer) i veure com al meu tiet -ara avi- se li cau la baba i mor de plaer pels seus néts, m'atrau. Un vermut al Cata amb la Ona, el Llupe i l'Andreu, m'atrau. M'atrau explicar el perquè dels fracassos a Raltegravir d'alguns pacients sense mutacions de resistència al genoma del virus, i m'atrau atraure amb la meva histèria dansaire a unes noies de la Faktoria. M'atrau la sinceritat, la netedat de cor, el fer-se l'amor amb la mirada -sense entrebancs-. M'atrau que no hi hagi res que em lligui a tu, però que tot em condueixi a la teva mirada, de vegades, puntualment. M'atrau saber que no sóc ningú però que t'importo. Però no vull ser ni el "bufó de Palau" ni "un bròquil pansit". Vull ser jo només, amb les meves ganes i els meus perquès.
I exagero. Exagero un munt, perquè en sóc de mena, d'exagerat. Perquè visc les coses massa intensament, massa, he dit. Sí. Perquè un petó em pot matar. I ja en tinc prou. I a èpoques, les meves artèries pateixen un grà massa. I no és la cafeïna. Ni els triglicèrids. Ni el clorur de sodi. Però em costa adormir-me perquè se m'aglomeren les imatges, els records, els desigs.
Com tothom, desitjo, en aquell afany incòmodament egocèntric i egòlatra, ser desitjat. I tu me'n fas sentir. I això ho és tot, de vegades.
Carrer Marsala em dóna pistes i empenta. Gràcies al Tomàtec i els seus sofregits.
I la primavera encara no ha arribat. I em fa por.
