tag:blogger.com,1999:blog-83413882474419502052024-03-05T06:02:28.382+00:00Sinalefa'm, un blog lefístic sobre l'Amor i els seus avatars"L'última vegada que vaig estar dins d'una dona va ser el dia que vaig visitar l'estatua de la Llibertat" Woody AllenLeandro Gaohttp://www.blogger.com/profile/13707052829731280855noreply@blogger.comBlogger5125tag:blogger.com,1999:blog-8341388247441950205.post-90900431424299807322009-09-29T17:46:00.000+01:002009-09-29T16:42:13.054+01:00Preguntes d'amor i "desamort"Durant els <strong>tres primers mesos</strong>... l'amor diu:<br /><br />On has estat amagada tan de temps?<br />Què ha fet que, precisament ara, ens trobéssim?<br />Qui mou els fils de l'amor i l'atracció?<br />Com pot ser que estiguem tan bé?<br /><br />Durant els <strong>últims tres mesos</strong>... el "desamort" es pregunta:<br /><br />Perquè no has aprofitat per fugir, durant tot aquest temps?<br />Què ha fet que, precisament ara, ens haguéssim de trobar?<br />Qui mou els plors del desamor i l'odi?<br />Perquè ets tan (fill de) puta?<br /><br />I ja està. Això és tot.<br /><br />Com deia <em>aquell</em>: <strong>el amor nace de nada y muere de todo</strong>.Leandro Gaohttp://www.blogger.com/profile/13707052829731280855noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8341388247441950205.post-59992538530923862102009-03-01T22:56:00.004+00:002009-03-01T23:03:36.938+00:00Rèquiem pel RubianesUna reflexió Rubianes 100% sobre el matrimoni. Descansi en Gintònic, Amén.<br /><br /><object height="385" width="480"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/FgqQ6N90G5w&hl=es&fs=1&rel=0"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><embed src="http://www.youtube.com/v/FgqQ6N90G5w&hl=es&fs=1&rel=0" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="480" height="385"></embed></object><strong></strong>Leandro Gaohttp://www.blogger.com/profile/13707052829731280855noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8341388247441950205.post-66318166228080901052009-02-11T15:36:00.004+00:002009-02-11T15:46:32.779+00:00El dret a sentir dolor<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbtzen7XoE9NmS_8xXiLSZ0131Scv1EjEPZ1uASJiioDZJ_Mlh2lcDWCXMxIaRer2EZ8fNGnbRk7ZmzXzOFTXql7-3zzjZYIK7aAtwlTfbpXFZ0M545mz0cx0AE0doDDUXRd0AvfTn-UXO/s1600-h/Jim_Morrison.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5301566445285209202" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 287px; CURSOR: hand; HEIGHT: 283px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbtzen7XoE9NmS_8xXiLSZ0131Scv1EjEPZ1uASJiioDZJ_Mlh2lcDWCXMxIaRer2EZ8fNGnbRk7ZmzXzOFTXql7-3zzjZYIK7aAtwlTfbpXFZ0M545mz0cx0AE0doDDUXRd0AvfTn-UXO/s320/Jim_Morrison.jpg" border="0" /></a><br /><div align="justify">"Les persones tenen por d'elles mateixes i de la seva realitat; sobretot de les seves emocions. Sovint parlen de com és de magnífic l'amor, però <strong>tanquen els ulls al patiment que provoca</strong>. Els sentiments són turbulents, i <strong>la gent té por del dolor</strong>. Per això amaguen les seves emocions, tot i que les porten a sobre com una ràdio portàtil (...) Si t'avergonyeixes de les teves emocions, si les amagues, estaràs deixant que la grisor del món destrueixi la teva realitat. Per això t'has d'aixecar i reclamar el teu dret a sentir, encara que sigui dolor."</div><br /><div></div><div align="right"><strong>JIM MORRISON</strong>, músic i poeta</div><div align="right"> </div><div align="right"><span style="color:#ffcc00;"><strong>Gràcies Lluís!</strong></span></div><br /><div align="right"><em></em></div><br /><div align="center"></div>Leandro Gaohttp://www.blogger.com/profile/13707052829731280855noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-8341388247441950205.post-72641910109604295042009-02-09T16:58:00.008+00:002009-02-09T17:45:43.817+00:00Carta a una Primavera en ple hivern<p>Un plaer saber que t'ha agradat, que n'has gaudit. No he dormit massa, que diguem, escribint la crònica broquil·liana. I la tesi que s'endarrereix un dia més. I jo que emmalalteixo un dia més amb les teves paraules, les teves mirades. Però "lo" bo és que sóc plàcidament malalt, és a dir, que, per sort o per desgràcia, encara no hi he caigut de quatre potes, i no sé si esperar no caure-hi o esperar caure-hi, perquè no sé què pot ser pitjor. Ara bé, esperi el que esperi, sé que no depen de mí. </p><p>Tot i haver escrit algun vers ja, penso que encara estic a temps de "salvar-me". I faig el què puc. M'amago entre els braços d'algú altre. Faig veure que escric la tesi. Escolto música llunyana. Viatjo de casa meva al bar de la estació i torno a viatjar-hi. Bec. I, malauradament, i com cantava Jeff Buckley <em>"I drink much more than I ought to drink, because it brings me back you".<br /></em><br />No sé si és l'admiració que dius sentir per mi, la teva mirada, o la teva <em>menuda </em>manera de fer-me sentir viu. Però m'atraus. I no hi ha volta de full. I m'atrauen tantes coses, que de vegades m'espanto i perdo el son, i llavors he de fer quelcom per recuperar-me, com seguir escrivint. Un solo de Coltrane, qualsevol, la guitarra del Niño Josele interpretant <em>Peace Piece</em> de Bill Evans, el riure del Gerard (el petit, el de la Mer) i veure com al meu tiet -ara avi- se li cau la baba i mor de plaer pels seus néts, m'atrau. Un vermut al Cata amb la Ona, el Llupe i l'Andreu, m'atrau. M'atrau explicar el perquè dels fracassos a Raltegravir d'alguns pacients sense mutacions de resistència al genoma del virus, i m'atrau atraure amb la meva histèria dansaire a unes noies de la Faktoria. M'atrau la sinceritat, la netedat de cor, el fer-se l'amor amb la mirada -sense entrebancs-. M'atrau que no hi hagi res que em lligui a tu, però que tot em condueixi a la teva mirada, de vegades, puntualment. M'atrau saber que no sóc ningú però que t'importo. Però no vull ser ni el <em>"bufó de Palau"</em> ni <em>"un bròquil pansit"</em>. Vull ser jo només, amb les meves ganes i els meus perquès.</p><p>I exagero. Exagero un munt, perquè en sóc de mena, d'exagerat. Perquè visc les coses massa intensament, <em>massa,</em> he dit. Sí. Perquè un petó em pot matar. I ja en tinc prou. I a èpoques, les meves artèries pateixen un grà massa. I no és la cafeïna. Ni els triglicèrids. Ni el clorur de sodi. Però em costa adormir-me perquè se m'aglomeren les imatges, els records, els desigs.</p><p>Com tothom, desitjo, en aquell afany incòmodament egocèntric i egòlatra, ser desitjat. I tu me'n fas sentir. I <em>això ho és tot</em>, de vegades.</p><p><em>Carrer Marsala </em>em dóna pistes i empenta<em>. </em>Gràcies al <em><a href="http://estomacat.blogspot.com/">Tomàtec</a> </em>i els seus sofregits.</p><p>I la primavera encara no ha arribat. I em fa por.</p>Leandro Gaohttp://www.blogger.com/profile/13707052829731280855noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8341388247441950205.post-27331953614619442742009-02-01T23:46:00.003+00:002009-02-02T00:01:35.705+00:00Salutacions cordials i/o bona vesprada<div align="justify">Bona nit <em>lefls</em>,<br /><br />Sota la proclama de <em>"són totes unes cegdes"</em>, així, carinyosament parlant, s'hi amaga la rancúnia, la impotència i l'eterna queixa de viure en un món, que tot i el què diguin els mitjans de comunicació, <em>el mouen les dones</em>. Els seus malucs, els seus ulls, els ocells que fan niu als seus cabells (com diria Serrat)... tot això, i sobretot, la seva capacitat de decisió per sobre de qulsevol ésser, és el que mou el món. El món es mou per un <em>"no"</em> o un <em>"sí".</em> Per un<em> "anem"</em> o un <em>"fins ara".</em> El món es mou per <em>elles</em>.<br /><br />I per això inicio aquest <strong><em>sinalefa’m</em></strong>, perquè la frase<em> "quina lefa!"</em> és una de les més nostrades i de les més repetides darrerament, quan, esperant una nit màgica (i he dit màgica, cosa que <em>no ha d'implicar</em>, forçosament, ni forçadament, sexe...), ens trobem amb una lefa de nit, plena d'altivesa, prepotència, passivitat i por.<br /><br />L'<strong>altivesa</strong>, us la fiqueu pel cul, a poder ser, sense lubricant.<br /><br />La <strong>prepotència</strong>, us la mengeu amb guarnició.<br /><br />La <strong>passivitat</strong>, serveixi de pretext per seguir <em>en lluita</em>.<br /><br />La <strong>por</strong>: <em>"los amores cobardes no llegan a amores, ni a història, se quedan allí"</em> que deia en Sílviu. (Massa atrevit que sóc jo a vegades...).<br /><br />Perquè en el fons sóc un romàntic i, tot i que no ho sembli per algunes de les paraules que aquí pugui escriure, ens movem per <em>Amor </em>(en majúscules i cursiva).<br /><br />Queda dit. Quedeu advertits, i sobretot, advertides.<br /><br />Us estimo, lefls.</div>Leandro Gaohttp://www.blogger.com/profile/13707052829731280855noreply@blogger.com13