Bona nit lefls,
Sota la proclama de "són totes unes cegdes", així, carinyosament parlant, s'hi amaga la rancúnia, la impotència i l'eterna queixa de viure en un món, que tot i el què diguin els mitjans de comunicació, el mouen les dones. Els seus malucs, els seus ulls, els ocells que fan niu als seus cabells (com diria Serrat)... tot això, i sobretot, la seva capacitat de decisió per sobre de qulsevol ésser, és el que mou el món. El món es mou per un "no" o un "sí". Per un "anem" o un "fins ara". El món es mou per elles.
I per això inicio aquest sinalefa’m, perquè la frase "quina lefa!" és una de les més nostrades i de les més repetides darrerament, quan, esperant una nit màgica (i he dit màgica, cosa que no ha d'implicar, forçosament, ni forçadament, sexe...), ens trobem amb una lefa de nit, plena d'altivesa, prepotència, passivitat i por.
L'altivesa, us la fiqueu pel cul, a poder ser, sense lubricant.
La prepotència, us la mengeu amb guarnició.
La passivitat, serveixi de pretext per seguir en lluita.
La por: "los amores cobardes no llegan a amores, ni a història, se quedan allí" que deia en Sílviu. (Massa atrevit que sóc jo a vegades...).
Perquè en el fons sóc un romàntic i, tot i que no ho sembli per algunes de les paraules que aquí pugui escriure, ens movem per Amor (en majúscules i cursiva).
Queda dit. Quedeu advertits, i sobretot, advertides.
Us estimo, lefls.
