Sinalefa'm, un blog lefístic sobre l'Amor i els seus avatars

Preguntes d'amor i "desamort"

2009-09-29T17:46:00.000+01:00

Durant els tres primers mesos... l'amor diu:

On has estat amagada tan de temps?
Què ha fet que, precisament ara, ens trobéssim?
Qui mou els fils de l'amor i l'atracció?
Com pot ser que estiguem tan bé?

Durant els últims tres mesos... el "desamort" es pregunta:

Perquè no has aprofitat per fugir, durant tot aquest temps?
Què ha fet que, precisament ara, ens haguéssim de trobar?
Qui mou els plors del desamor i l'odi?
Perquè ets tan (fill de) puta?

I ja està. Això és tot.

Com deia aquell: el amor nace de nada y muere de todo.

Rèquiem pel Rubianes

2009-03-01T22:56:00.004Z

Una reflexió Rubianes 100% sobre el matrimoni. Descansi en Gintònic, Amén.

El dret a sentir dolor

2009-02-11T15:36:00.004Z

"Les persones tenen por d'elles mateixes i de la seva realitat; sobretot de les seves emocions. Sovint parlen de com és de magnífic l'amor, però tanquen els ulls al patiment que provoca. Els sentiments són turbulents, i la gent té por del dolor. Per això amaguen les seves emocions, tot i que les porten a sobre com una ràdio portàtil (...) Si t'avergonyeixes de les teves emocions, si les amagues, estaràs deixant que la grisor del món destrueixi la teva realitat. Per això t'has d'aixecar i reclamar el teu dret a sentir, encara que sigui dolor."

JIM MORRISON, músic i poeta

Gràcies Lluís!

Carta a una Primavera en ple hivern

2009-02-09T16:58:00.008Z

Un plaer saber que t'ha agradat, que n'has gaudit. No he dormit massa, que diguem, escribint la crònica broquil·liana. I la tesi que s'endarrereix un dia més. I jo que emmalalteixo un dia més amb les teves paraules, les teves mirades. Però "lo" bo és que sóc plàcidament malalt, és a dir, que, per sort o per desgràcia, encara no hi he caigut de quatre potes, i no sé si esperar no caure-hi o esperar caure-hi, perquè no sé què pot ser pitjor. Ara bé, esperi el que esperi, sé que no depen de mí.

Tot i haver escrit algun vers ja, penso que encara estic a temps de "salvar-me". I faig el què puc. M'amago entre els braços d'algú altre. Faig veure que escric la tesi. Escolto música llunyana. Viatjo de casa meva al bar de la estació i torno a viatjar-hi. Bec. I, malauradament, i com cantava Jeff Buckley "I drink much more than I ought to drink, because it brings me back you".

No sé si és l'admiració que dius sentir per mi, la teva mirada, o la teva menuda manera de fer-me sentir viu. Però m'atraus. I no hi ha volta de full. I m'atrauen tantes coses, que de vegades m'espanto i perdo el son, i llavors he de fer quelcom per recuperar-me, com seguir escrivint. Un solo de Coltrane, qualsevol, la guitarra del Niño Josele interpretant Peace Piece de Bill Evans, el riure del Gerard (el petit, el de la Mer) i veure com al meu tiet -ara avi- se li cau la baba i mor de plaer pels seus néts, m'atrau. Un vermut al Cata amb la Ona, el Llupe i l'Andreu, m'atrau. M'atrau explicar el perquè dels fracassos a Raltegravir d'alguns pacients sense mutacions de resistència al genoma del virus, i m'atrau atraure amb la meva histèria dansaire a unes noies de la Faktoria. M'atrau la sinceritat, la netedat de cor, el fer-se l'amor amb la mirada -sense entrebancs-. M'atrau que no hi hagi res que em lligui a tu, però que tot em condueixi a la teva mirada, de vegades, puntualment. M'atrau saber que no sóc ningú però que t'importo. Però no vull ser ni el "bufó de Palau" ni "un bròquil pansit". Vull ser jo només, amb les meves ganes i els meus perquès.

I exagero. Exagero un munt, perquè en sóc de mena, d'exagerat. Perquè visc les coses massa intensament, massa, he dit. Sí. Perquè un petó em pot matar. I ja en tinc prou. I a èpoques, les meves artèries pateixen un grà massa. I no és la cafeïna. Ni els triglicèrids. Ni el clorur de sodi. Però em costa adormir-me perquè se m'aglomeren les imatges, els records, els desigs.

Com tothom, desitjo, en aquell afany incòmodament egocèntric i egòlatra, ser desitjat. I tu me'n fas sentir. I això ho és tot, de vegades.

Carrer Marsala em dóna pistes i empenta. Gràcies al Tomàtec i els seus sofregits.

I la primavera encara no ha arribat. I em fa por.

Salutacions cordials i/o bona vesprada

2009-02-01T23:46:00.003Z

Bona nit lefls,

Sota la proclama de "són totes unes cegdes", així, carinyosament parlant, s'hi amaga la rancúnia, la impotència i l'eterna queixa de viure en un món, que tot i el què diguin els mitjans de comunicació, el mouen les dones. Els seus malucs, els seus ulls, els ocells que fan niu als seus cabells (com diria Serrat)... tot això, i sobretot, la seva capacitat de decisió per sobre de qulsevol ésser, és el que mou el món. El món es mou per un "no" o un "sí". Per un "anem" o un "fins ara". El món es mou per elles.

I per això inicio aquest sinalefa’m, perquè la frase "quina lefa!" és una de les més nostrades i de les més repetides darrerament, quan, esperant una nit màgica (i he dit màgica, cosa que no ha d'implicar, forçosament, ni forçadament, sexe...), ens trobem amb una lefa de nit, plena d'altivesa, prepotència, passivitat i por.

L'altivesa, us la fiqueu pel cul, a poder ser, sense lubricant.

La prepotència, us la mengeu amb guarnició.

La passivitat, serveixi de pretext per seguir en lluita.

La por: "los amores cobardes no llegan a amores, ni a història, se quedan allí" que deia en Sílviu. (Massa atrevit que sóc jo a vegades...).

Perquè en el fons sóc un romàntic i, tot i que no ho sembli per algunes de les paraules que aquí pugui escriure, ens movem per Amor (en majúscules i cursiva).

Queda dit. Quedeu advertits, i sobretot, advertides.

Us estimo, lefls.